Cinc obres de Carl Hurtin.

www.carl-hurtin.com

Introducció

Fa 9 anys, vaig estar a Farrera en residència (CAN). L’estada començava per un col·loqui científic sobre la petjada ecològica de l’home i particularment als Pirineus. Tractava de torberes, de l’edat dels arbres, de les marques de les activitats humanes i de les rutes del ferro i de la fusta, de la muntanya al mar. Llavors vaig elaborar una sèrie d’intervencions en el paisatge, com ara netejar els penyals, datar les pedres, lluitar a la manera d’un Quixot contra un Sprinkler (sistema de reg de les pastures), tallar el paisatge, retre homenatge al silenci en la església de Alendo, posar en escena els crits dels resistents a la muntanya amb el vídeo “Eho”, realitzar una presentació en diapositives entre ciència i mistificació sobre les meves observacions durant les meves caminades exploratòries, fer una actuació col·lectiva, “Li rat et l’ huître “(La rata i l’ostra), a propòsit de la percepció del paisatge i de la imatge fotogràfica…

Vaig recórrer el paisatge, em vaig inspirar del tema de la residència, del context extremadament ric i generós en història i dels panorames esplèndids del territori.

Sabent que, -convidat per Lluís, director del Centre Art i Natura- anava a tornar aquí en residència (per l’Aplec Saó), les imatges em van tornar a la memòria: els paisatges, certs arbres, els camins … i ja abans de venir vaig barrejar imatges dels meus records i elements de el meu treball actual…

 

Ikebana major

Encara arbre i ja vaixell

Cor del diàleg

Esperar la imatge

Partitures de rudologia

Més que llocs, he triat punts de vista per a instal·lacions o accions per la seva relació amb el paisatge o al context.

Ikebana Major
A la plaça escollida per a presentar aquest Ikebana és on cada any s’hi instal·la, per la Festa Major, un arbre tallat al bosc. Gran tradició catalana, la Festa Major és ritual de retrobament al voltant del Sant Patró local. Jo proposo un Ikebana realitzat amb els elements trobats al lloc. Una instal·lació d’un ritual japonès just al lloc d’un objecte del ritual català, per això el nom: “Ikebana Major”.

A la instal·lació «Encore arbre et déjà bateau» (Encara arbre i ja vaixell), es tracta d’ajuntar el temps en un objecte (arbre augmentat per una vela), des del material arbre/fusta fins a la seva transformació en objecte vaixell. La història dels vaixells és en primer lloc la història dels arbres, del bosc a la mar. Aquest llarg temps, més enllà del temps generacional de la vida humana, tan difícil de percebre en el temps individualitzat de la nostra presència al món i que no pot ser sinó un temps calculat, projectat, sinó un temps somiat.

Per a l’actuació del “Coeur du dialogue” (Cor del diàleg) entre un flamenc de plàstic, una branca calcinada i jo, es tracta de convocar elements simbòlics per compondre una escena, una imatge, una partitura com a resultat d’una trobada, de posar en pràctica una imatge “musical”. La manipulació successiva de dos objectes penjat sobre peus de micròfon i de la partitura encara verge crearan alhora un canvi d’estatus dels objectes: destruir alguna cosa per crear una altra cosa. Una trobada amb un context, un territori, una persona és alhora intercanvi, donació, pèrdua, entropia, erosió i evolució de cada un dels elements i construcció d’alguna cosa nova.

A l’actuació col·lectiva “Attendre l’image” (Esperar la imatge), qüestiono el costum que tenim de veure el paisatge com una fotografia i no com a temps. El temps de la nostra presència dins el paisatge. Es tractarà llavors de demanar a 38 persones de mantenir una pantalla de cinema de 7,50 de llarg i d’esperar una imatge que és alhora el que cada un pot projectar mentalment de la seva pròpia percepció del paisatge i el temps inclusiu que permet cadascun d’estar en el temps de l’altre, de compartir un temps col·lectiu d’acció. Els que agafen la pantalla, els que miren l’escena, els que fan fotos, els que filmen, tots participen a una mateixa imatge del temps.

Les “Partitures de rudologie” (Partitures de rudologia) són una recol·lecció de petits elements aixafats sobre les carreteres entre Tírvia i Farrera col·locades sobre una partitura verge. Fa nou anys, vaig baixar caminant fins Tírvia, i a manera de ritual vaig decidir tornar-ho a fer cada dia durant una setmana. Caminant, vaig notar en diversos llocs trossos d’objectes aixafats sobre la carretera. La meva idea va ser guiada per la presència de músics durant aquesta residència i la possibilitat de tornar a utilitzar, de poetitzar les petjades que l’home no cessa de deixar a tot arreu. Els músics podran interpretar aquestes partitures.

(La rudologia a l’àmbit francès és l’estudi i la gestió dels residus)

Carl Hurtin